Parada 1. El saló central, espai i sonoritat. | Palau Güell

Parada 1. El saló central, espai i sonoritat.

La música i les arts constituïen un àmbit important de la vida de la família Güell. Gaudí va tenir-ho en compte quan va crear el saló central, un ambient únic i idoni per hostatjar representacions musicals.

  • La cúpula del saló central del Palau Güell.
  • La cúpula del saló central del Palau Güell.
  • El saló central del Palau Güell.
  • El saló central del Palau Güell.
  • Josep Garcia i Robles, compositor, pianista i professor de les files d’Eusebi Güell.

 

 

 

Profundament interessat per l’art de la música i pel cant gregorià, Gaudí va posar en pràctica al Palau Güell les seves idees sobre la relació entre l’arquitectura i la música, amb la qual cosa va demostrar que l’arquitectura és una obra d’art total.

 

Al saló central, Gaudí hi va situar el teclat d’un orgue que s’elevava fins al tercer pis. D’altra banda, la cúpula que cobreix el saló central va ser projectada especialment per obtenir una bona sonoritat.

 

Durant diversos anys de finals del segle xix i principis del xx, la vida musical a Barcelona va estar vinculada al Palau Güell i presidida per les veus suaus del seu orgue.

 

Al saló central del Palau Güell es van celebrar reunions de caràcter cultural en l’àmbit poètic, musical i literari. S’hi van dur a terme representacions de música de cambra i clàssica, lírica, simfònica i òpera, sacra, religiosa i de cant coral.

 

N’és un exemple el fet que els anys 1892, 1894 i 1911, s’hi va representar el poema simfònic Garraf, amb música de Josep Garcia i Robles i text de Picó i Campamar, una peça que es va compondre per encàrrec d’Eusebi Güell.

 

També s’hi va representar l’Himne d’Apol·lo (un himne molt antic dedicat al deu Apol·lo que es va trobar el 1893 en una llosa de marbre a les ruïnes de Delfos). L’Himne d’Apol·lo va ser cantat al Palau Güell per més de 100 veus, una orquestra de 100 instruments i l’orgue.

 

El Palau Güell reflecteix tota la força expressiva d’aquella època i societat, i l’esperit protector de l’art de la família Güell.

 

 

El modernisme musical a Catalunya

 

Quan parlem del modernisme pensem sobretot en l’arquitectura, però el modernisme va ser un moviment artístic que va tenir influència en altres àmbits culturals, com ara en la pintura, la literatura i la música.

 

El modernisme a Catalunya va representar en el camp de la música una època d’esplendor, que va comptar amb compositors com Felip Pedrell, Isaac Albéniz, Enric Granados, J. Anselm Clavé, Enric Morera, Lluís Millet i Joan Lamote de Grignon, entre d’altres.

A finals del segle xix i principis del xx, la música a Catalunya va evolucionar dins dels postulats del modernisme, de manera que es va produir un trencament amb l’escola d’òpera italiana, que fins llavors havia arrelat en la tradició musical, i va començar a obrir-se camí l’univers wagnerià. El modernisme es relaciona, per tant, amb la penetració de l’obra del compositor alemany Richard Wagner, que es va representar al Gran Teatre del Liceu i que va significar una revolució en l’activitat musical.

 

Alhora, aquesta influència wagneriana anava unida a l’esperit nacionalista que es promovia des del centre d’Europa, i que a Catalunya va trobar la seva expressió en el sentiment catalanista de la Renaixença. En aquest context, el modernisme musical, que buscava les arrels populars, va esdevenir un referent en la recuperació del patrimoni musical i de la cançó catalana. El modernisme musical es va caracteritzar, també, per l’aposta per la llibertat en la creació artística i la recerca de l’autenticitat per damunt de la bellesa.